Fou talment un ram de follia. Érem a la plaça de la Universitat, quatre companys, avorrits dels estudis, quinze o vint dies abans dels odiosos exàmens de juny. Feia un matí de glòria, amb el cel blau, sense un núvol. I la claror lluent del sol assenyalava que els dies incerts de la primavera mediterrània s’havien acabat, i la serralada veïna, a les envistes del Corpus, ja devia estar clapejada per la primera ginesta. Els quatre tristos companys, però, arrecerats a l’ombra del quiosc, sota les palmeres, fent temps entre classe i classe, restàvem mústecs i capcots. Una secreta angúnia ens rosegava dia i nit, com un cranc, i el termini inexorable dels estudis oficials no ens deixava fruir d'aquell lluminós i enorme trasbals de la naturalesa, que bategava en l'aire, embellia encara més les modistetes volanderes i feia cantar els ocells i badar-se les flors. Només de pensar que havia de tornar a comparèixer, com un condemnat a mort, davant el sinistre doctor Estanyol, catedràtic de Dret Canònic, a mi l'ànima em queia als peus –i el mos de pa amb botifarra, que anava menjant, se m'ennuegava.
De sobte, un diable (o un àngel, aneu a saber!) passà per l'aire de la plaça, damunt els nostres caps abatuts, i a mi em tocà amb la punta de l'ala. Perquè, sense com va ni quant costa, vaig dir aquestes tres paraules:
–I si fugíssim?
Jo mateix em quedava espantat. Però els meus companys, redreçant-se ensems, exclamaren a l'una:
–Va!
–Fem-ho!...
–Vinga!...
I, tot seguit, se'ns presentà una greu incògnita. Els tres mateixos demanaren:
–Però...
–On...
El geni misteriós que m’inspirava degué fregar-me altre cop, perquè jo, resoltament, responia:
–A París!
Mai un nom sol no ha tingut tant de prestigi. Només de sentir-lo, als meus companys se’ls encenia una flameta als ulls. I tots quatre, alçant l’esguard al cel, per entre les blanes palmeres, somrèiem devers una llunyania de somni, l’apoteosi del món on havíem nascut. París: ¿seria possible d’anar-hi? | Fu un vero momento di follia. Eravamo nella piazza dell'università, quattro amici annoiati degli studi, quindici o venti giorni prima degli odiosi esami di giugno. Era una mattinata splendida, con il cielo azzurro, senza una nuvola. E la luminosità del sole indicava che i giorni di tempo incerto della primavera mediterranea erano finiti, e le montagne vicine, prossima la data del Corpus Domini, già dovevano essere punteggiate della prima ginestra. Noi quattro tristi amici, però, al riparo dell'ombra del chiosco, sotto le palme, facendo passare il tempo tra una lezione e l'altra, eravamo mesti ed a capo chino. Un'angoscia segreta ci rodeva giorno e notte, come un granchio, e la inesorabile data finale degli studi ufficiali non ci permetteva di approfittare di quella grande e radiante trasformazione della natura, che lativa nell'aria, rendeva ancora piú belle le commesse delle sartorie e faceva cantare gli uccelli e schiudere i fiori. Solo l'idea di dover comparire, come un condannato a morte, davanti al sinistro dottor Estanyol, catedrattico di Diritto Canonico, lo spirito mi cadeva sotto i piedi - e il boccone di pane e salciccia che stavo mangiando, mi si fermava in gola. Di colpo, un diavolo (o forse un angelo, vatti a sapere!) volò nell'aria della piazza, sopra le nostre teste abbattute, e mi sfiorò con la punta di un'ala, poichè, senza sapere perchè o percome, mi ritrovai a dire tre parole: _ E se scappassimo? Mi spaventai io stesso. Ma i miei compagni, raddrizzandosi insieme, esclamarono all'unisono: - Dai! - Facciamolo! - Síííí! Subito, però, si presentò una seria incognita. Gli stessi tre domandarono: -Ma... -Dove.... Il misterioso genio che m'ispirava dovette sfiorarmi un'altra volta, perchè io risolutamente, risposi: - A Parigi! Mai un solo nome ha contenuto tanto prestigio. Solo sentirlo, ai miei compagni lucevano gli occhi. E tutti e quattro, alzando lo sguardo al cielo, attraverso i freschi rami delle palme, sorridevamo verso una lontananza di sogno, l'apoteosi del mondo dove eravamo nati. Parigi: sarebbe possibile andarci?
|